El Cap que Xiuxiueja

EL CAP QUE XIUXIUEJA - HISTÒRIA DE TERROR EN CATALÀ - BREDEVOORT VAN DEN BERG

Una patrulla de soldats es perd en una selva que cap mapa no recull. No és un error de ruta: el bosc s'ha tancat al seu darrere, els arbres s'han desplaçat com les busques d'un rellotge, i al davant, en una clariana on l'herba guarda l'empremta de peus antics, uns cistells penjats de pals torts contenen caps que els observen en silenci. Aquella mirada no és humana, no és hostil, però els soldats saben, sense saber com, que fa segles que els espera.

A partir d'aquell instant, el viatge es converteix en una immersió en un territori on les regles del món conegut deixen de funcionar. L'aigua del riu flueix en sentit contrari, els arbres mostren cares que reclamen noms que els soldats no recorden, i l'aire es torna cada cop més dens, més carregat d'una presència que no es deixa veure però que s'endevina a cada passa. La por, aquí, no neix del perill immediat sinó de la certesa que aquella vall ha estat pacient durant mil-lennis i que el seu temps, ara, ha arribat.

És una història que explora la memòria com un territori hostil, on la identitat es desfà i es torna a teixir sota la mirada d'uns testimonis que no obliden. La prosa, minuciosa i hipnòtica, construeix una atmosfera de tensió creixent a través de detalls mínims: la calor d'una eina que no s'hauria d'escalfar, els ossos que xiuxiuegen sota els peus, el batec d'una dent que viu per compte propi. Cada element contribueix a una experiència de lectura que atrapa sense remei i que convida a preguntar-se què passa quan allò que enterrem es nega a desaparèixer.

La història connecta el drama de la guerra amb les preguntes fonamentals sobre la identitat i la pèrdua. Ambientada en els escenaris del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, la història convida a endinsar-se en una geografia al-lucinada on el retorn a casa no garanteix l'alliberament, i on el que s'ha vist es queda per sempre gravat a la pell, als ossos, a la memòria.

Aquell cap dins el cistell va obrir els ulls quan en Hayes va passar per davant. No tots dos alhora. Primer el de l'esquerra, la parpella que es va alçar amb un cruixit sec; després el de la dreta, més lent, com si l'ull hagués de recordar com mirar un món que no havia vist des de feia mil anys.

En Hayes es va aturar. La mà li va trobar la pistola, humida.

El cistell penjava d'un pal clavat a terra de través, no pas caigut, només cansat, com un vell que encara s'aguanta dret però ja no sap per què. La fibra amb què estava trenat tenia el color de la sang vella, aquell bru rogenc que queda quan la frescor ha desaparegut del tot, quan l'últim record de l'escalfor també s'ha esvaït. Els motius de la trena s'assemblaven a les venes de l'interior d'un canell, la xarxa fina d'alguna cosa que havia viscut i que encara no havia oblidat com bategar.